Aquest 2014 també és el 75è aniversari de la derrota de la II República espanyola i
amb ella de l’inici de la dictadura feixista del franquisme. La repressió de la qual, com
han posat de manifest diversos historiadors, fou la més brutal, si exceptuem els
períodes de guerra oberta, en la història de l’Europa dels segle XX. Així ho demostren
les xifres d’assassinats, empresonats, exiliats i represaliats de tota mena després de la
guerra de 1936-1939. Una Transició condicionada per la correlació de forces existent
no va permetre la plena superació de quaranta anys de dictadura ni la justícia, la
veritat i la reparació pels vençuts en aquella guerra. Avui, alguns dels problemes
segueixen pervivent. Si exceptuem el problema de l’exèrcit – avui entretingut amb les
missions internacionals- l’Església Catòlica segueix intentant marcar l’agenda de l’estat
en qüestions cabdals que afecten als drets cívics; la qüestió agrària, si bé no té la
virulència dels anys 30 per transformacions evidents però per un impacte a l’economia
general molt menor, podem considerar que ha estat substituïda per un problema social
de caire general expressat en l’atur, la precarietat i la pobresa galopants; la forma
d’estat no ha estat decidida democràticament pel poble i el problema nacional ha
rebrotat de nou. L’estructura jurídico-política de la Transició s’ha esgotat, desbordada
per unes reivindicacions polítiques, econòmiques, socials i nacionals que no hi troben
cabuda. Tot, agreujat per una crisi econòmica general que a l’Estat espanyol adquireix
especial gravetat per les mancances d’una estructura econòmica pròpia d’un
capitalisme subaltern parasitari i corrupte, sense distinció entre les diverses fraccions
que utilitzen els sentiments i les reivindicacions nacionals per guanyar quotes de poder
en la redistribució que comporta la crisi.
